Inter-Accions

RECEPTA 1# – ELS INGREDIENTS

La cuina és un espai d’experimentació. Popular i quotidià, és un espai des d’on repensar el contingut i la forma del què fem. Ingredients coneguts per a combinacions innovadores, però també nous ingredients per a procediments de sempre. Aquest espai recull pràctiques collaboratives i sabers altres que s’integren en una procés contemporàni collectiu que utilitza, simbòlicament, la idea de nous models culinaris que parteixen de nous models d’economia alimentaria, de producció, distribució, consum i digestió, essencials per a la construcció de nous models institucionals.

En aquesta cuina per tant, necessitarem els següents ingredients a partir dels quals elaborar collectivament receptes per fer possible un nou model institucional/universitari frontissa connectant, obrint, compartint, construint, coneixent i reconeixent tots els recursos materials, polítics i relacionals disponibles:

1. Els espais institucionals no són només materials sinó humans, els quals determinaran les relacions de collaboració que s’hi produeixin. Espais simbòlics que s’estenen més enllà dels espais normatius i que proporcionen una major resiliència en el flux de necessitats i desitjos del context en el qual s’inscriuen.

2. La fricció entre espais com a oportunitat per repensar les relacions entre estructures i individus. La necessitat d’obrir camins i zones de contacte. Entendre els espais entre- com a franges temporals i no talls perpetus de separació i domini vertical.

3. Substituir els espais de domini disciplinari per espais relacionals, potenciant-ne la seva transversalitat i adaptabilitat.

4. Posar en valor els coneixements i saber experts i no experts per igual. Establint així, nous valors temporals i flexibles per allò conegut i compartit creant un nou sistema de legitimació basat en la transferència i la lliure circulació.

5. Posar en joc les economies del bé comú. Repensar la capitalització i rentabilització a partir de paràmetres basats en la collectivitat i la collaboració.

6. Vincular-hi un model econòmic sostenible dissenyant una transició pautada . Una transició a través de la qual repensar un ecosistema del canvi.

7. Adaptar-se als ritmes, a les intencions i a la determinació, és a dir adequar el ritme del procés a les necessitats, permetent l’imprevist i obrint-se la diversió.

8. Generar espais de confiança, que impliquin temps i relacions sostingudes i tranquilles.

9. Revisar els models de voluntariat a través de mecanismes afectius, l’amistat i la sostenibilitat econòmica anullant l'(auto)explotació i promocionant el cuidar i el cuidar-se. Tenir en compte les condicions materials, polítiques i relacionals individuals i collectives.

10. Negociar com actitud, no com estratègia. Valorar el dissens i utilitzar el consens com una direcció i no una finalitat.

 

RECEPTA 2# – DISSENY D’ESPAIS DE CONEIXEMENT

La nostra mirada està carregada de desitjos i imatges preconcebudes per les pròpies vivències i expectatives sobre els espais. La imatge creada a partir d’un text ens permet construir un espai, en el sentit ampli del terme, que exerciti un dins i fora simultaniament en el seu corpus relacional i funcional. Espai sedimentari que es formi a partir d’experiències sotmeses a l’acció dels agents atmosfèrics i a l’activitat d’organismes externs que l’alteren. Espai nòmada que es desplaça, es divideix, arrossega i deixa rastres d’allò que és. Un espai de projecció de desitjos i memòria.

Veiem que es fa necessari la creació d’un espai per a la negociació continua entre agents, ingredients i intercanvi de receptes i processos d’elaboració, on la mateixa pràctica d’intercanvi deixa de ser dual per esdevenir multiplicada i disseminada. Com crear paralel·lament però, una constel·lació d’espais efímers que ocupen la ciutat i la transformen a través del contingut, però també de la seva forma?

1. És important el manteniment d’un espai que sigui la referència i punt de partida des del qual s’articula i es negocia una xarxa d’espais temporals.

2. Aquest espai ha de ser obert i polivalent pel que fa a la seva forma física, que sigui capaç d’incloure multitud de processos i pràctiques. Les múltiples necessitats, individuals i col·lectives, són mutables i, per tant, s’ha d’adaptar a aquesta mutabilitat.

3. Un espai que tot i permetre la flexibilitat deixi sedimentar idees i experiències, i que aquestes transformin a la vegada el mateix espai per a futurs esdeveniments.

4. Cercar la confortabilitat, complint amb les necessitats d’habitabilitat dels seus usuaris. Així, aquelles necessitats que no pugui suplir el mateix espai s’han de trobar en altres espais que proporciona la ciutat, formalitzant la creació d’espais temporals, satèl·lits del project.

5. Necessitat d’uns espais íntims i de repòs individuals per alliberar-se d’una constant col·laboració i així desenvolupar millor i, des dels espais comuns, gestionar les friccions i el desacord.

6. Així, tenim un espai que permet la creació d’autonomies que al seu torn, generaran diferents relacions. Un espai tranquil, resilient, per al diàleg i el pensament.

7. Cercar la sostenibilitat de l’espai a partir de les economies col·laboratives i la relació amb la  comunitat que l’envolta i la conforma.

8. Un espai que incorpori diferents codis i llenguatges, analògics o digitals, acadèmics o basats en l’experiència i la vivència.

9. Regir-se per una transparència, física i relacional, d’una base ètica, que deixi fluir i disseminar la producció però negociant-ne la seva extensió entre els agents implicats.

10. Finalment, un espai de confiança que permeti la crítica i el qüestionament de les estructures de poder que hi tenen lloc.

 

RECEPTA 3# – FISSURES, PONTS, CAMINS I ESPAIS DE CONTACTE

Les estratègies actituds, intencions i posicionaments generen elements que construeixen fissures, ponts, camins i espais de contacte, capaços de mantenir una organització horitzontal resilient i mutable respecte a les necessitats col·lectives i individuals dels agents que la formen. Així, una forma d’organitzar-se d’acord amb les necessitats genuïnes i la constant negociació medien la tensió i el conflicte que enriqueix l’espai i el dota de la seva potencialitat.

En definitiva, és a través de la complicitat i l’afecta que és possible transformar i reparopiar-se de la institució o facilitar la creació de fissures que la transformen col·locant una falca que deixa obert un espai de relació o connexió entre el dins i el fora.

1. Les institucions són com el carrer, s’han de reclamar. La lluita per les institucions són una lluita per allò que és de tots.

2. Per arribar a transformar la institució internament, les fissures creades han de permetre treballar amb la complicitat de la gent que hi és a dins. Complicitats que promoguin una transició pautada i afectiva. Una transició a dins i a fora, sobre allò formal i informal.

3. Per tant, treballar sobre una idea social de l’estructura i funció de la institució a partir de les complicitats individuals i col·lectives dels agents que en formen part.

4. Treballar no partir de les dicotomies i l’oposició, sinó de la pròpia definició d’aquest espai frontissa com a facilitadora de la mediació. Un espai el qual, alhora, ha de ser curós i tancat perquè germini, així com permeable i flexible per poder-se adaptar.

5. És necessari el compromís de la comunitat creada al voltant d’aquest espai. Cal definir quin sentit donem a les comunitats d’aprenentatge conformades per agents que encarnen simultaniament diversos rols (estudiants, professors, administració, comunitat local, etc.).

6. Ha d’existir la porositat no només en l’espai i en les possibilitats del mateix (entrada – sortida) sinó també la porositat en els rols i les funcions dels agents.

7. L’escolta i la comunicació són accions bàsiques per generar aquestes fissures, redefinir la institució i trobar respostes. Relats vinculats als valors i les actituds que, com a pilars, ens permeten trobar i definir nous camins.

8. És necessari un grup motor facilitador que gestioni de forma continuada la relació entre les persones que conformen aquesta comunitat d’aprenentatge.

9. Integrar les necessitats individuals. Així, una de les funcions del grup motor facilitador d’aquesta comunitat d’aprenentatge ha de la detecció de les necessitats individuals i col·lectives (crisis, conflictes, tensions, etc. que cal enfrontar i canalitzar), i revisar-les de forma orgànica.

 

RECEPTA 4# – RECONEIXEMENT I VALOR DELS CONEIXEMENTS

En una (hipotètica) institució frontissa d’educació superior, quines premisses cal considerar per donar valor i reconeixement als coneixements i competències adquirides?

Compartim experiències com a docents i com estudiants, com aprenents i com a mestres, com a investigadors i artistes. Ho fem pensant en formes altres de desenvolupar una relació afectiva, clau en el plantejament d’aquestes receptes. Ens preguntem ara quins aspectes hem de tenir en compte en relació a la creació d’un sistema de reconeixement que permeti desenvolupar l’activitat a partir de la millora i la innovació constant per si mateixa, però que signifiqui un aïllament respecte la resta d’espais o institucions, siguin del caràcter que siguin:

1. Els espais nòmades, desenvolupats en anteriors receptes, canvien la dinàmica habitual d’una classe i enriqueixen l’experiència docent, però també tenen una implicació a considerar respecte com s’assimilen els coneixements, amb quins temps i a partir de quins desplaçaments es fa. Com s’assaboreix un plat depèn de cadascú, dels seus gustos, aptituds pel tast i el seu temps vital. Així des de l’arrel etimològica d’assaborir, la saviesa és un plat que de cocció pausada i sense un únic final.

2. En el context artístic les residències sovint són espais compartits de viatge, un viatge a través de la investigació i el procés creatiu, que un altre cop, parteix d’uns tempos relatius a la col·lectivitat o individualitat protagonista. L’equilibri entre els límits temporals i especials dels agents exteriors i els interiors és el pa que sempre acompanya l’àpat.

3. Així, es considera que el criteri sobre l’assoliment o no dels coneixements ha de ser individual, i per tant, la definició del sistema d’avaluació dependrà de cadascú. Assumint d’aquesta manera, part de la responsabilitat, juntament amb la resta d’agents que composen el projecte, que de forma horitzontal, acorden un sistema de valors o reconeixements respecte el contingut i els objectius de l’etapa educativa.

4. Hem de renunciar però als sistemes hegemònics? O hem de trobar una manera de parasitar les institucions per evitar un aïllament del model que es proposa? Una problemàtica constant en els models no institucionals o autogestionats, que dificulten un sistema d’intercanvi afectiu i efectiu respecte la xarxa d’espais, siguin o no institucionals. Per tant, es proposa buscar fissures burocràtiques i socials que permetin la interacció entre els sistemes de reconeixement i certificacions.

5. Donar valor els coneixements no significa jerarquitzar-los o ordenar-los verticalment, sinó entendre’n la seva funció en els àmbits en els que s’inscriuen, siguin aquests acadèmics, o quotidians.

6. No obstant, la formalització dels processos d’aprenentatge, individual i col·lectiu, és important per a socialitzar-ne el resultat, alhora que és metodològicament interessant per a concloure i investigar-ne les aplicacions.

7. Finalment, les limitacions respecte aquesta metodologia, signifiquen un punt de partida a partir de la qual desmuntar l’estructura que sustenten i trobar formes altres de desenvolupament de l’aprenentatge: canviant els rols, repensant el concepte d’expert, repensant la formació professional.

 

RECEPTA 5# – INTERFÍCIE D’UNA XARXA D’INTERCANVI

La idea d’interfície l’entenem com a superfície limitadora compartida per dos sistemes; com a superfície interna de contacte entre dos materials diferents o entre cadascuna de les fases d’un sistema heterogeni, com ara, entre les fases sòlida, líquida i gasosa d’un sistema; o com a unitat funcional que permet posar en comunicació sistemes amb diferents funcions o característiques. Aquestes definicions ens permeten obrir el debat sobre com dissenyar un mitjà i un cos relacional, un espai intermedi des d’on comunicar, donar a conèixer i vincular-se a una xarxa més gran d’agents còmplices d’una proposta com aquesta.

Es vol donar importància i atenció al fet comunicatiu com a productor de sinergies i d’intercanvi afectiu entre projectes. Per això es debaten els següents aspectes a tenir en compte per el model institucional:

1. Les polítiques de representació són importants per a la definició del projecte, que requereix una primera capa de contacte a través del títol i la introducció com a conceptes i creadors d’una referència integradora i no reduccionista.

2. És necessària una reflexió sobre els codis de comunicació que s’utilitzen, evitant tecnicismes acadèmics que exclouen a una gran part de la població, però buscant a la vegada noves formes de comunicar per ser fidel a la filosofia del projecte i facilitant la creació de noves narratives. S’ha de tenir clar a qui et dirigeixes per dissenyar la interfície més adequada.

3. Repensar una interfície mutable, dinàmica, que sigui fàcilment apropiada pels seus usuaris, i per tant, que aquests la puguin innovar i millorar quan s’estimi oportú.

4. La interfície ha de contenir titulars descriptius i complir amb les expectatives creades, han de ser nodes de continuïtat i connexió integrant les condicions de caducitat i mutabilitat del llenguatge. La interfície per tant sempre serà caduca i obligada a renovar-se contínuament com un ens orgànic.

5. La interfície és una màscara reversible, funcionalitat de la qual és interna i externa a la vegada, per tant, s’ha de repensar la tensió entre allò que mostrem i deixem veure, i allò que amaguem.

6. La circulació interior, espai liquid, en relació a allò vital i plaent, posa sobre la taula la idea d’interfície com a vehicle d’oxigen, allò que manté viu el projecte.

7. S’ha de tenir en compte que la lectura de la interfície depèn del context i la percepció del lector, i per tant, la subjectivitat i els imaginaris inherents als usuaris s’han de tenir sempre en compte.

8. Per tant, la interfície ha de permetre la interacció i facilitar la presa de decisions per part de l’usuari. Ha de ser un espai que sempre es vagi buidant perquè hi pugui entrar aire nou, continguts i perspectives innovadores.

9. Finalment, el disseny i funcionalitat d’un espai-mitjà interfície ha de facilitar la integració de totes les subjectivitats i permetre’n la creació de noves.

 

RECEPTA 6# – DESAPRENDRE I APRENDRE A LA CIUTAT

La cuina és un espai de referència on conviuen diverses formes de pensament i acció. Però la cuina no és un espai aïllat, necessita proveir-se d’ingredients, d’eines i utensilis, de persones i d’idees. Com s’ha desenvolupat anteriorment, és important tenir un espai fix de referència, però cal nodrir-lo a través de les col·laboracions amb altres agents externs que subministre els ingredients, però que a la vegada també són consumidors (no en un sentit capitalista) del que es produeix (tampoc en relació al capital).

La ciutat ofereix tot el que necessitem per desenvolupar la nostra oferta gastronòmica. Entenem la ciutat no com l’espai urbanitzat, sinó com un territori de colors i textures i sense fronteres. La seva extensió depèn dels vincles de col·laboració amb els agents veïns, situats en un paisatge rural tant com urbà. La ciutat és contingut, medi i context d’aquesta aprenentatge i experiència compartit. La ciutat pot ser una gran universitat, un espai immens de producció de coneixement:

1. Comunicar i compartir les iniciatives pròpies amb altres agents del territori buscant les complicitats i sinergies per a una ecologia de recursos econòmics, però també humans i de coneixement.

2. Destinar part de les activitats o objectius docents en la producció de vincles i no només en l’acumulació de coneixement o experiències internes.

3. L’autogestió, o el DIY només és possible a través d’una xarxa de col·laboracions desplegada pel territori així com altres mecanismes de gestió i finançament.

4. El finançament econòmic conté certes responsabilitats respecte la procedència dels fons així com de les condicions contractuals que s’estableixen a través del mateix principi fundacional basat en el cooperativisme.

5. La organització d’activitats és una eina de finançament, i ha de ser considerada, també, com a forma de retorn respecte la col·laboració i/o ús d’aquesta institució frontissa per altres agents externs a ella. Per exemple, la cessió d’eines i recursos per una entitat que produeix ingredients, ha de poder gaudir del menú gastronòmic elaborat amb aquests.

6. Tots els sabers que la ciutat produeix són importants i s’han de considerar sota els mateixos principis crítics. Això és, recuperar una visió crítica de la ciència i el coneixement.

7. Aquesta institució frontissa ha d’organitzar-se a partir d’un model assembleari horitzontal on tota subjectivitat tingui el seu espai per expressar-se però no imposar-se sobre les altres.

8. El treball en els espais perifèrics s’ha de pensar des dels espais perifèrics. L’espai de referència no ha de ser centralitzador respecte els altres projectes o espais satèl·lits, que han de conservar sempre el seu caràcter i independència.

9. Les diferències han de coexistir dins i fora d’aquesta proposta d’institució. L’espai ha de ser un espai de negociació i facilitar un procés constituent amb tots els antagonismes i complicitats.

10. Honestedat. Tots els agents, participants, membres del model institucional que aquí es proposa així com els agents externs se’ls hi demana honestedat en les formes i en el contingut amb què es negocia.